MARTA PAREJA I ERIK ESTANY, GUANYADORS DEL 15È FORUM FOTOGRÀFIC DE CAN BASTÈ

Marta Pareja i Erik Estany són els guanyadors del 15è fòrum fotogràfic de Can Bastè, que té com a objectiu descobrir, reconèixer i promoure novells creadors que utilitzen la fotografia com a mitjà expressiu. Tant la Marta com l’Erik han estudiat a Fuga, en concret els cursos de Documental Creatiu i Fotografia Contemporània i Seguiment de Projectes, respectivament.

Marta Pareja ha guanyat amb el seu projecte “Estudio sobre la Monarquía”, que aborda de manera lliure el període circumscrit entre la mort del dictador Franco i la pujada al tron de Juan Carlos I. Es tracta d’un treball de llarg recorregut estructurat a partir de petites aproximacions.

Erik Estany ha guanyat amb el projecte “Best guess for this image”, que posa en diàleg les fotografies de l’autor amb els algoritmes de reconeixement d’imatges de Google, que les analitza, les interpreta i en defineix un significat en forma de text i d’imatges similars. El treball interroga el funcionament d’aquests algoritmes que hem dissenyat i educat perquè entenguin la realitat de forma autònoma per pensar sobre la lògica i ideologia que els mou.

La beca de Can Bastè els atorga 2000€ per a la producció dels seus projectes expositius fotogràfics, que s’exposaran de manera individual a la Sala Cava de Can Bastè. Amb aquest propòsit, parlem amb ells sobre la posició actual dels artistes emergents, les característiques de la pràctica creativa o els reptes que suposen portar els projectes fotogràfics propis a un format expositiu.

 

–  Erik, el teu treball ha estat exposat per Fuga en el festival Photogenic 2018, i el teu treball Marta, va ser el protagonista de l’espai de Fuga d’Art Photo 2018. Ara els dos heu guanyat el 15è fòrum fotogràfic de Can Bastè. Com creieu que ha afectat al vostre treball el fet de participar en aquests festivals i premis? Quins efectes us agradaria que tingués en la vostra trajectòria?

Marta Pareja: En el meu cas, estic quasi segura que una cosa no hagués estat possible sense l’altre. De fet va ser arran de l’exposició a Art Photo 2018 que vaig conèixer la convocatòria del 15è Fòrum Fotogràfic. En tot cas, crec que qualsevol espai expositiu i festival és un bon lloc on posar a prova el teu treball i percebre la reacció del públic davant l’obra. Des del meu punt de vista és especialment interessant poder compartir apreciacions amb els visitants o altres participants, ja que és un bon exercici per anar desenvolupant un discurs coherent i sòlid, corregir o polir errors i agafar confiança. Els efectes més directes crec que es perceben en el propi treball però espero també que a poc a poc i gràcies a la difusió la gent conegui el meu treball i es pugui mostrar en altres llocs.

Erik Estany: Personalment, participar d’aquestes convocatòries m’ha ajudat a repensar el meu treball, a ordenar-lo i a donar-li forma. El repte d’haver d’explicar el projecte a algú altre m’ha obligat a pensar què és el que volia dir i com volia fer-ho, i això m’ha permès entendre’l millor i definir més clarament allò que volia comunicar. Per mi aquest reconeixement és una oportunitat per seguir aprenent, i alhora un incentiu per continuar treballant en altres projectes que segueixin explorant el potencial expressiu i polític de les imatges.

Imatge: Erik Estany 

 

– Quines són les vostres recomanacions per a un creador emergent que vulgui començar a moure el seu treball? Quins coneixements, intuïcions o habilitats creieu que són importants? Com les podem entrenar o adquirir?

Marta Pareja: Crec que cadascú ha de conèixer els seus punts forts i a partir d’aquí trobar els canals amb què es trobi més a gust. Personalment sempre he funcionat millor a través de convocatòries de concursos i residències d’artista. En aquest àmbit amb el temps crec que, per tal de no atabalar-se ni decebre’s en excés, és interessant analitzar bé cada convocatòria i ser honesta amb una mateixa per no patir gaire desgast. Òbviament, de vegades val la pena l’esforç tot i no ser escollida perquè et permet tenir certa visibilitat en el cas que hi hagi presentacions o lectures de portfoli, per tant és una qüestió d’equilibri. En aquesta direcció sempre és interessant tenir unes certes capacitats en redactar projectes amb un llenguatge sintètic però convincent i atractiu, no gaire fàcil la veritat, però tot és qüestió de pràctica! ;-). Jo vaig aprenent una mica a mesura que faig, a base de prova i error, però evidentment hi ha tallers on et donen les claus necessàries per elaborar un bon dossier.

Erik Estany: Sincerament, no ho sé. El que sí que crec que és important és saber on estem enviant el nostre treball i qui l’avaluarà per poder posar en context el retorn que en tindrem. Personalment intento resistir-me a la tendència de publicar i difondre indiscriminadament els projectes i presentar-los a convocatòries sense tenir en compte el seu funcionament i a quins interessos responen. Crec que això respon en part a la lògica consumista del mercat i que sovint provoca dinàmiques de producció i consum ràpides i superficials que no m’interessen. Suposo que abans de difondre el nostre treball estaria bé preguntar-nos per què volem fer-ho, qui volem que el vegi i sobretot en quines condicions, i a partir d’aquí intentar-lo moure pels espais que més encaixin amb el que volem i amb el que necessita el projecte.

 

Imatge: Marta Pareja

 

–  Sovint es veu la tasca creativa com una tasca solitària. Els dos heu participat del Laboratori de creacció de Fuga i heu assistit a diferents cursos. Quin rol té en la vostra pràctica participar en espais col·lectius? Com haurien de ser aquests espais i què creieu que podrien aportar?

Marta Pareja: Per mi els moments de diàleg són imprescindibles, sobretot quan el projecte comença a agafar forma. Generalment, compartir el procés em permet corroborar o descartar aproximacions, trobar noves connexions o vies de treball i sovint desbloquejar-me. Aquests espais d’intercanvi i experimentació poden ser molt variats: des d’una conversa o trobada més o menys espontània fins a grups més organitzats on hi ha una voluntat de compartir experiències. Aquest segon model no és gaire fàcil de trobar més enllà dels cursos. Seria necessari oferir llocs de trobada oberts a diferents tipus de creadors i gratuïts on poder intercanviar processos, dubtes i inquietuds. Tots en sortiríem beneficiats i enriquits.

Erik Estany: Per mi la participació en espais col·lectius és un part imprescindible del procés creatiu. Compartir el teu treball amb els altres i ser receptiu a les seves mirades i aportacions et permet ampliar la perspectiva sobre allò que estàs fent. Crec que aquests espais també funcionen com un petit laboratori per veure quin és el coneixement social compartit sobre el tema o realitat de la qual parla el teu treball, i per tant per entendre les regles que determinen com s’interpretarà. Però per sobre de tot això m’interessen els espais col·lectius perquè em permeten ser partícip dels processos de treball dels altres, i això m’enriqueix moltíssim i em permet aprendre. Crec en els espais organitzats de forma horitzontal, democràtica i des de baix perquè penso que permeten aprofitar millor els coneixements, el bagatge i les mirades de cadascú.

 

– Quins reptes creieu que us suposarà exposar els vostres treballs en un espai com el de la Sala Cava de Can Bastè?

Marta Pareja: En el meu cas és la primera vegada que abordo una exposició individual d’aquestes dimensions. La Sala Cava és molt atractiva però també impressiona. Tot i això és molt engrescador poder tenir la llibertat d’experimentació i alhora el suport de l’equip del centre. Personalment entenc l’exposició com una part més del procés creatiu, així que en la mesura del possible espero poder jugar per fer evolucionar el projecte i posar en pràctica idees que fins ara només estan plantejades de manera teòrica per falta d’espai o de finançament. Això té un factor d’atzar o descontrol que òbviament pot espantar, però per altra banda, és justament el que ofereix un atractiu. Altres reptes són la capacitat de crear una bona narrativa entre les diferents peces per tal que el missatge sigui ben rebut i la relació de l’obra amb l’espectador, qui espero que no tingui una actitud completament passiva.  

Erik Estany: No en tinc ni idea, suposo que me’ls aniré trobant. De moment intento pensar-hi com una part més del procés de treball i com un exercici que em permetrà aprendre coses, més que com la culminació del projecte. Tot i això, la idea de penjar fotografies meves en una paret que no ho és em genera respecte. Exposar un treball fa que aquest deixi de ser privat, i que com indica la mateixa paraula, passi a estar exposat a la mirada i a l’opinió dels altres. I suposo que això t’obliga a responsabilitzar-te de l’autoria del teu treball i del discurs que projecta. Al mateix temps, pensar en el teu treball des d’una perspectiva expositiva és un repte engrescador perquè t’obliga a pensar com vols mostrar-lo, com creus que l’interpretaran els altres, i com vols jugar amb això. I aquest exercici et permet sortir del diàleg amb tu mateix per intentar-te posar al lloc dels altres.

 

Imatge portada: Marta Pareja