Exposició Un sol ús

 

Comencem el curs 2018-2019 amb noves imatges a les parets de l’escola. Les autores de les fotografies són: Cristina Garcia Redondo (becada del curs de Documental Creatiu i Fotografia Contemporània), Claudia Herrera (becada del curs de Fotoperiodisme i Fotografia Social) i Daniela Pafundi (becada del curs de Seguiment de Projectes).

 

El passat 21 de juliol es van fer públics en la festa de final de curs els noms de les guanyadores de les beques dels cursos superiors 2018/2019. En l’acte, es van lliurar tres càmeres aquàtiques d’un sol ús a cadascuna d’elles amb un repte: disparar tot el rodet durant l’estiu, seguint una idea o temàtica, per exposar i mostrar els resultats a l’espai de Fuga.

 

 

Les fotografies exposades en la instal·lació Un sol ús estan acompanyades d’uns textos realitzats en primera persona per les autores:

 

| Siesta | Cristina Garcia Redondo

Substantiu femení. Costum consistent en descansar alguns minuts després d’haver pres el dinar, entaulant un curt somni amb el propòsit de reunir energies per a la resta de la jornada. Aquestes imatges han estat preses després de finalitzar un projecte personal de diversos mesos. Totes elles són el resultat d’un somni reparador després d’un àpat copiós i la seva corresponent digestió. Si parlem en termes fotogràfics, suposen un distanciament d’un tema concret a treballar i són, la majoria, aleatòries. Si parlem en termes personals, són fruit d’una sensació de llibertat. Són el resultat d’un exercici lent, somnolent, digne d’un mes d’agost calorós i deliciosament tranquil.

 

| Resaca | Claudia Herrera

Quan el cos descansa en la nit serena, ens enfonsem en el pou profund dels somnis. I sense veure, veiem un món ple de fantasia, i la veu racional de la consciència calla, i ja no som amos de les nostres imaginacions, i veiem llavors la grotesca desfilada, adornada d’estranyes al·legories, del nostre passat. Tornen foscos els dominis dels somnis més feliços, convertint assolellats camps en cementiris sembrats, coberts per boires i misteris oblidats.

 

| Todo lo que no deja huella | Daniela Pafundi

En un intent d’anar contra el temps, fotografiem tot el que volem recordar. Intervenim tot el que coneixem. Deixem marca sobre tot el que toquem (i ens toca). L’empremta que deixem els éssers i els objectes es topa amb l’empremta fotogràfica, en un intent va per conservar-ho tot. En aquesta museomanía de la vida privada vam decidir, sense gaire atenció en el procés, què és digne de perdurar i què està condemnat inexorablement a l’oblit. Vam creure que l’era digital ens anava a salvar, que tot podria arxivar-se, però ara que assistim als seus límits, veiem com els nostres arxius desapareixen, s’escapoleixen, s’esborren, esclaten, cremen. L’etern intent per conservar ja no té sentit. Cremem els papers. Del que ha passat, ni la fotografia sobreviurà. Mirem l’efímer; les restes passades i futures dels nostres passos. “Tot el que no deixa empremta” observa l’instant previ a la irremeiable desaparició.