Fotoperiodisme de la mà de Guillem Trius

Entrevistem Guillem Trius, nascut a Barcelona l’any 1991 i graduat en periodisme, s’ha especialitzat en fotoperiodisme i ha estat com reporter freelance principalment a l’Àfrica. Actualment és docent en el curs de Fotoperiodisme i Fotografia Social a Fuga.

 

Com i per què vas decidir dedicar-te al fotoperiodisme?

Tot va començar a primer de periodisme on vaig tenir la gran oportunitat de tenir com a professora de fotografia a la Sandra Balsells. Vaig escollir la carrera de periodisme perquè volia entendre, una mica millor, el món en el que vivim i comunicar-ho per tal d’apropar realitats. En aquella primera classe de fotografia a la universitat vaig descobrir que hi havia diferents formes de explicar aquestes histories i que una d’elles era la fotografia. De seguida em vaig sentir molt atret per aquest format i vaig decidir marxar uns mesos a l’Àfrica. Allà vaig realitzar el meu primer “fotoreportatge” i vaig connectar amb un continent i una cultura que m’ha marcat tant personalment com professionalment.

 

Què vols transmetre amb les teves fotografíes i com ho aconsegueixes?

M’agrada dir i pensar que la meva càmera és el passaport a la vida de gent increïble. Gràcies a ella he conegut a gent extraordinària, gent que m’ha obert les portes de casa seva i ha compartit amb mi la seva història. Casi sempre em sento molt inspirat per la gent que fotografio, a tot al món: a Barcelona, Etiòpia, Síria, sigui on sigui sempre m’he trobat històries de persones excepcionals. El que intento és, a partir d’aquests exemples personals, apropar la realitat d’aquestes persones d’una forma digna i sempre respectuosa per explicar una realitat més global. El que intento es que la gent que mira les meves fotografies connecti amb aquella història amb la mateixa intensitat que jo hi he connectat.

Què et motiva per continuar fotografiant? És una qüestió de militància, econòmica o emocional?

Aquesta pregunta crec que va bastant lligada amb l’anterior. El que em motiva a seguir fotografiant és el fet de seguir coneixent i explicant histories i posant les problemàtiques d’aquesta realitat sobre la taula. Crec que el fet de canviar el transcurs dels esdeveniments és una utopia que la fotografia ja ha superat però si que és veritat que tot allò que fotografiem queda per sempre documentat. És a dir, si no sabem el que passa es perquè no ho volem saber. La finalitat del nostre treball és que mai ningú pugui dir que no sabia el que estava passant.

 

Quina ha estat la fotografia més difícil que has fet?

La fotografia més difícil que he fet ha estat una fotografia que no vaig arribar a fer mai però que sempre guardaré en la memòria en forma d’imatge. Estava a Etiòpia, concretament a l’Hospital rural de Gambo, un centre a les muntanyes que dona cobertura a casi dos milions de persones. La regió de la Oromiya, on està situat l’hospital, pateix sequeres cícliques que provoquen crisis alimentaries i nutricionals en moltes famílies. Vaig coincidir amb una d’aquestes crisis humanitàries i la vaig estar documentant. Un dia va arribar un nen molt petit a l’hospital, d’escassos mesos, estava dèbil i s’havia caigut al terra. La mare cridava desesperada mentre els metges feien el possible per salvar-lo. Aquell dia el cel estava tapat i tots els que estàvem en aquella sala notàvem la desesperació de la mare. Al final els metges no van poder fer res per salvar-lo. Poc després de morir va entrar un raig de sol il·luminant el cos del petit mentre la mare el plorava als peus del llit. Els metges havien marxat, estava jo sol a la sala i tenia la càmera amb mi. Vaig mirar la situació, després vaig mirar la meva càmera però vaig decidir no fer la foto. En aquell moment no ho vaig entendre però ara sé que em va semblar un moment tant íntim i personal que no em vaig sentir amb el dret d’immortalitzar. Tot i no fer aquella foto és una escena que sempre tindré gravada.

 

 

Quin consell donaries a algú que es vulgui dedicar al fotoperiodisme?

Sempre és complicat donar consells perquè cadascú va fent el seu camí segons les seves circumstancies personals. Tot i així, crec que hi ha certes coses que tots els que ens dediquem a la fotografia o al periodisme compartim. És important preguntar-se per què fem el que fem. Per què fotografiem? També és important escollir temes o zones geogràfiques que et despertin interès, que t’importin les històries que expliques perquè sinó no podràs arribar al nivell de profunditat que segurament mereixen.

 

Què destacaries del curs de Fotoperiodisme i Fotografia Social del qual ets docent?

Del curs de Fotoperiodisme a Fuga destacaria un parell de coses que em semblen importants i diferencials. La primera és la qualitat dels seus tutors. Tens a professionals de referència com Myriam Meloni, Samuel Aranda, Edu Ponces, Pau Coll o Anna Surinyach allà, amb tu, per explicar-te i valorar de primera mà el la seva feina i la teva. El més important de tot és que aquestes persones, apart de docents, són professionals en actiu, és a dir, exerceixen de fotògrafs i coneixen la actualitat de la professió. La segona cosa que destacaria és la narrativa i el temps. Per construir un reportatge fotogràfic en profunditat necessites temps i saber com construir una història, com narrar-la. En aquest curs la tècnica narrativa està molt present i disposes de mesos per poder aprendre-la, practicar-la i perfeccionar-la.