La murmuració de les imatges

Daniela Pafundi

Fins i tot els somnis,
aquests jeroglífics ocults en el més profund,
poden arribar-nos – per esquinçalls,
evidentment, per fulgors intermitents
– com altres tantes “imatges-cuques de llum”.
Didi-Huberman.

 

Fotografiem coses per espantar-les de l’esperit.
Les meves històries són una forma de tancar els ulls.
Franz Kafka

 

“La murmuració de les imatges” neix de la recerca per habitar l’espai entre el moment de la vigília conscient i l’entrada al son, entre el real i l’irreal, el visible i l’invisible. La indefinició d’aquests pols fa que no hi hagi un punt de partida i arribada clars. El temps i l’espai s’entrellacen i produeixen repeticions, plecs, lateralitat, nusos, línies de fuga, lapsus. Aquests intersticis generen una polifonia visual que parla a través de murmuracions, altres vegades crits. Les imatges latents dialoguen amb nosaltres i amb els altres, però sobretot entre elles. El muntatge es construeix per afinitats conflictuals. Hi ha interrupcions, salts, superposicions. Es tracta d’un joc indisciplinat.

 

En aquest entre, aquesta escletxa, com també en l’acte de fotografiar, hi ha un sentiment de dol entre el que vivim i el que podem conservar d’això. El que hem vist, tal com ho hem percebut, ha mort. El que queda és una simple traducció. Hi ha un passatge del caos i la profusió d’imatges al discurs articulat. Les imatges discorren entre les esquerdes de la nostra memòria.
Perduts en la traducció intentem connectar partícules disperses. La lògica lineal es trenca i assistim a una narrativa única i singular, pròpia d’aquests estats alterats de consciència. Ens conduïm per enigmes empesos per la necessitat de comprendre.

 

Daniela Pafundi

Curs: Seguiment de projectes

Juny 2019