Entrevistem Séverine Sajous, fotògrafa, artista visual i lingüista francesa resident a Barcelona. Severine creu en el potencial de l’imatge com a eina per generar consciència i pensament crític. Des de la seva associació Jungleye i com a part de l’equip de Fuga, dinamitza des de fa anys tallers i projectes de fotografia participativa amb persones migrants i demantants d’asil.

 

Quan i com vas decidir fer un gir a la teva carrera i deixar la professió de lingüista per convertir-te en artista visual? 

Sóc lingüista de formació però durant més de 9 anys vaig estar treballant com a comptable. Ho vaig deixar perquè no estava a gust, necessitava reinventar-me i tornar a les meves arrels. Vaig decidir començar el curs de Fotoperiodisme a Fuga perquè sempre havia fotografiat de manera autodidacta i volia reaprendre a mirar al meu voltant. D’allí va sortir el projecte De Hierro. Davant de casa meva hi havia un solar en el qual ehi havia l’Abdul, un senyor gran magribí, ferroveller, que vivia a la seva tenda de campanya i a qui anava a veure de tant en tant. A partir d’aquella trobada vaig començar a treballar en un calendari, aquest suport tan comú i comprensible, per parlar dels drapaires a Barcelona. Aquest va ser el meu primer projecte i entrar a Fuga em va permetre retrobar-me amb mi mateixa i fer alguna cosa que em tornés la il·lusió que havia perdut a la feina.

 

 

Has realitzat reportatges fotogràfics, treballs de fotografia participativa, curtmetratges i, fins i tot, projectes musicales. En quin format et sents més còmode?

Em sento bé en tots els formats perquè em permeten innovar i investigar: Amb Jungleye i els tallers de fotografia participativa vam crear un espai des del qual pensar en la representació de les persones migrants. Així aconseguim que la gent tingui interès en aquestes imatges i que qui participa se senti còmode amb la iniciativa. Intentem posar en comú eines per expressar-se. És el que em va passar quan vaig fer el curs de Fotoperiodisme a Fuga amb Ruido: em van permetre expressar-me fins al punt de poder donar un gir a la meva vida i ara m’agrada compartir aquesta experiència amb els altres.

L’experiència d’aquests tallers sempre deixa empremtes boniques. Com en el cas de Jessica Sánchez, la dona que va guanyar el primer premi de Mirades Creuades, un concurs de Metges del Món. Ho va guanyar amb un tema sobre violència de gènere, el motiu pel qual ella va fugir del seu país, El Salvador. Per a ella ha estat un gran reconeixement i per a mi ha estat important veure aquest desenvolupament i veure que el nostre treball té un impacte i una influència.

Ara formo part d’un segell d’electrònica a Barcelona, OPENTHENEXT, ​​una plataforma multidisciplinar en la qual cada un tenim el nostre espai creatiu, però ens vam ajuntar i vam intentar obrir camins, explorant nous territoris cada un amb les seves competències. Suposo que, sense importar el format, el que més m’agrada és posar en moviment les idees, així que em sento còmode amb tots. Cada dia vaig creant i investigant. Per a mi, el primer és conceptualitzar i després veure en quin format puc donar-li sortida.

 

Quin dels teus projectes creus que t’ha marcat més? Per què?

Jungleye va representar un gir en la meva vida perquè vaig deixar tot el que tenia per muntar una associació de fotografia participativa. Ha estat un projecte col·laboratiu que segueix en peu i en què gaudeixo amb cada trobada, amb totes les persones amb les que ens hem creuat i les històries que hem compartit.

A més, en aquest moment realitzava els tallers amb Jungleye durant el dia i la nit rodava Password: Fajara, un curt que mostra la vida nocturna dels habitants de La Jungla (el campament de refugiats a la localitat francesa de Calais) amb una càmera de visió infraroja i analitza com el llenguatge es va transformar per adaptar-se a la nova realitat comuna d’aquest lloc. D’aquesta manera podia comunicar el que estava veient de forma molt més personal i vincular-ho tot amb la meva formació de lingüista. Vaig sentir que estava encaminant finalment la meva vida i aquests projectes van ser una transició tant per a mi com per a la gent que els va compartir amb mi.

Actualment estic desenvolupant Maria, una història d’amor, un treball sobre la relació que tenen la meva veïna Maria, de 74 anys, i la meva filla. Un projecte íntim, molt diferent dels altres, i que ha sortit de la meva part més profunda. Crec que és molt bonic treballar sobre un mateix per explicar històries. Com fotògrafs o storytellers estem despullant als altres i està bé començar per un mateix per veure quin és el nostre impacte en la vida dels subjectes dels nostres projectes.

 

Formes part de Women Photograph, una iniciativa que es va llençar el 2017 per elevar les veus de dones artistes visuals i que ja compta amb més de 950 membres. Què representa per a tu formar part d’aquesta comunitat?

És un privilegi. Vaig entrar el 2018 i em vaig adonar que hi havia moltes fotògrafes amb molt talent, amb mirades molt diferents, una sensibilitat diferent. Em va sorprendre el fet que fossin tantes, perquè encara estem condicionades a pensar que la fotografia és un treball d’homes. Em va agradar veure la multitud de fotògrafes que hi ha a Women Photograph. És una plataforma que diu: “Escolta aquí hi ha veus, hi ha imatges, hi ha mirades que valen la pena”.

Actualment estas desenvolupant el projecte The Selfie of Migration amb l’Anna Surinyach amb motiu de la beca Dev Reporter que us han concedir. En què consisteix el vostre treball juntes? 

Vaig acabar Password: Fajara amb la intenció de fer un segon treballant a la frontera Marroc – Espanya al voltant de la paraula boza, que també és una mena de contrassenya. Seguia pensant en formes de definir i comunicar aquesta crisi migratòria mitjançant paraules clau, mitjançant la lexicologia. Em vaig posar en contacte amb Anna perquè amb el seu treball també s’estava qüestionant l’impacte de les imatges que es produeixen des del fotoperiodisme i buscant altres narratives per documentar el que està passant a les fronteres. Així que vam decidir treballar juntes al Marroc amb un llenguatge més digital, a través dels telèfons i les xarxes socials de les persones que estaven en moviment. El selfie en l’acte de migrar. Hem realitzat el curtmetratge Hashtag: Boza mà a mà i el presentarem en Pati Llimona el dia 3 de març. El nostre treball juntes ha estat qüestionar la nostra professió i donar alternatives visuals a la imatge i la representació que hi ha dels migrants a la premsa.

 

 

Quin consell donaries a algú que vol fer el mateix que tu, és a dir, deixar la seva professió per a dedicar-se plenament a l’art? 

Crec que quan algú no se sent feliç en la seva professió, donar el pas per reinventar-se sempre és bo. Els canvis són bons encara que puguin ser desestabilitzants i al final parlem d’un sector molt enriquidor encara que, a vegades, una mica precari.

Cal donar el pas i pensar que les competències que aconseguim al llarg de la nostra trajectòria i de les nostres experiències ens poden servir en altres moments. Per exemple, saber de comptabilitat m’ha servit per aconseguir mantenir Jungleye en peu des de 2015 o cercar finançament. Crec que és important tenir ganes i motivació i creure-s’ho. Si algú vol canviar la seva vida aconsello no tenir por, perquè ho tenim més o menys fàcil i sempre es pot tornar enrere. És una mica “pasteloso” el que dic però és així, així que p’alante seria el consell!